Al pare de l’Olga li sap
greu no haver pogut apuntar totes les coses que la seva filla havia dit, però
en recorda algunes de significatives. Li sobte que la seva filla de vegades
tingui ràpides reaccions d’humor davant de segons quines situacions, també té tendència
a canviar o modificar paraules de manera divertida. Sembla que l’Olga compensi
els seus limitats recursos d’expressió amb una estranya experiència, ja que
desconeix moltes paraules de cultura bàsica però en canvi té una certa
creativitat verbal.
Poc abans de la seva primera
comunió, l’Olga va patir una greu
infecció la qual li va empitjorar el caminar, però la va superar i va tornar a
caminar amb normalitat. El seu pare admira la seva voluntat de ser feliç, de
veure els aspectes positius.
El
pare sempre ha intentat valorar tot aquest material d’expressió que intentés
arribar al fons de l’Olga, però mai ha arribat al fons. Estima aquesta
incapacitat de conèixer-la perquè vol dir que la seva filla, tot i que sigui
una nena amb el Síndrome de Down és un ésser plenament humà, té una identitat
personal única.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada